L'art de saludar-se

Pedalo des de fa molts anys, molts. La meva primera bicicleta va ser una BH vermella amb la qual em passejava pel barri. Al costat del meu iaio, saludava els veïns. Recordo que em costava aixecar la mà per saludar, perdia l’equilibri. Anys més tard, va arribar la bicicleta de carretera a la meva vida, a la qual va seguir la bicicleta de muntanya i no fa tant, la de gravel. Els primers anys amb bicicleta de carretera em van portar a la competició i d’aquí, a moltes hores d’entrenaments.

Estiu i hivern estava pedalant. El meu objectiu durant més d’una dècada va ser la competició en el món triatlètic; volia millorar i aconseguir bons resultats. A l’hivern, enmig de la boira freda del Berguedà, m’abrigava i feia els meus entrenaments, creuant-me de tant en tant amb els més intrèpids que sortien sobre dues rodes. Amb alguns, compartíem estones. Amb altres, només en saludàvem al creuar-nos. Sempre hi havia una paraula d’ànims o una salutació eufòrica. Quan arribava el bon temps, era la temporada de les curses.

Ara, però, em pregunto què ha passat. No sé si és perquè ens hem convertit en una societat més individualista i conseqüentment més egoista o simplement la cultura de saludar-nos entre ciclistes s’ha perdut. Quan surto amb bicicleta, sovint amb creuo amb altres ciclistes i molt sovint, si no ens coneixem, no saluden. Jo continuo fent un gest amb el cap i alçant la mà, que normalment baixa lentament altre cop per agafar-se al manillar, sorpresa per la falta de resposta. Potser és que m’estic fent gran i no he entès que això ja forma part d’una altra època.

Alba Xandri @alba_xandri
Bikepacking · Cycling ·Travel · Writing