Creadors de paisatges

El passat dia 11 de novembre, dissabte, en el marc de la Fira de Muntanya de Vic vaig tenir el plaer de compartir la xerrada “Cicloturisme: evasió, viatge i paisatge”, amb el Sergi Fernández (@conunparderuedas) i la Nuri Galbe (@bikesketching). Cadascú de nosaltres va exposar la seua aproximació a l’activitat cicloviatgera, però tots tres coincidírem en la rellevància que posseeixen els paisatges en aquesta manera de viatjar que, per la seua lentitud i autonomia, conté una extraordinària actitud contemplativa.

El paisatge ho és tot i res a la vegada. La seua absència o presència depenen únicament de la mirada i sensibilitat de qui contempla el territori. “L’ànima de l’espectador”, va escriure el filòsof alemany Georg Simmel a principi del segle passat, “instaura el paisatge.” Així doncs, el paisatge no és més que una construcció mental que ordena els elements presents al territori i emmarca una perspectiva, per tal de crear, gràcies al filtre emocional de l’espectador, una imatge carregada de sentit poètic. Els paisatges, sota aquesta òptica, són únics i esdevenen incontestablement personals i intransferibles. Cadascú creem -o podem crear- els nostres propis paisatges. No obstant, per aconseguir-ho, cal transitar amb delicadesa, amb els sentits amatents i amb una predisposició a la permeabilitat que permeti el territori calar dins nostre.

La bicicleta n’és, si em permeteu la gosadia, el millor auxili: suficientment lenta per a captar escenes, olors i matissos cromàtics, variacions de llum i canvis ambientals per mínims que siguin. En bicicleta, el/la ciclista adquireix una porositat que s’incrementa amb l’esforç físic i accentua la percepció dels paisatges, com si l’acceleració del ritme cardíac i respiratori en saturés els colors, magnifiqués formes i deixés penetrar dins nostre l’essència de les geografies visitades. Qui viatja en bicicleta s’amara del territori i produeix a cada pedalada paisatges emocionals. I així el/la cicloturista s’aiguabarreja, en un procés simbiòtic, amb el territori: esdevé geografia, geografia pedalejada.

En canvi, quan el cicloturisme se sotmet a l’autoritarisme inflexible d’un track i del seu GPS, es torna sord, cec, autista, i es desconnecta del territori. Si algun dia en fóra víctima, permeteu-me que em dediqui a l’spinning; almenys m’estalviaré pedalejar contra el vent.

Eliseu T. Climent (@etcliment)