Cicloturista o cicloviatger?

Va haver-hi un temps en què, amb relativa freqüència, em preguntaven si quan em movia pel món amb la bici i sense bitllet de tornada, em considerava turista o viatger. Era un època en què la frontera entre els dos conceptes s’establia de manera tàcita entre els que marxaven de vacances amb un pla pre-establert per una agència i els que es compraven un bitllet d’avió i s’organitzaven el tour pel seu compte, dibuixant l’itinerari i escollint els allotjaments i restaurants sobre la marxa, en funció de les referències d’unes guies de viatges que s’actualitzaven, en el millor dels casos, d’un any per l’altre. Avui, que tot es pot comprar i decidir a través de l’smartphone, el llindar és molt més difós.

El sociòleg Rodolphe Christin, que ha estudiat i escrit molt sobre el fenòmen del turisme, sosté que “el turisme és l’anti-viatge”. També diu que viatjar implica un intent de recerca quasi filosòfica, del coneixement d’un mateix, dels altres i del món. El turista, en comptes de voler entendre’l, el que intenta és oblidar-lo.

Quan li pregunten si hi ha esperança, en Rodolphe Christin apunta una única sortida: donar més importància al trajecte que a la destinació. Segons ell, hauríem de començar el viatge a la porta de casa i anar sempre a peu o en bicicleta.

Sempre he pensat que viatjar a peu o en bici facilita sentir-se viatger. Caminaires i ciclistes avancem a una velocitat que ens permet fixar-nos més en els detalls –i amb tots els sentits–. D’altra banda, gaudim d’una autonomia força limitada. No podem carregar vitualles per molts dies. Depenem del pous, les fonts, els pobles. Bevem l’aigua que beu la gent del país. Mengem el que menja la gent del país. Passem fred. Calor. Patim el vent de cara. Mal de peus. Ens fatiguem. Som criatures febles i vulnerables que poden despertar una certa compassió entre la població anfitriona, especialment si viatgem sols. Tot plegat afavoreix el contacte amb la gent, que és qui realment farà que ens sentim turistes o viatgers.

Segons Rodolphe Christin, quan una regió és transformada en destinació turística, l’anfitrió assumeix el rol de prestador de serveis. En conseqüència, la població veu el turista, bàsicament, com un consumidor. L’hospitalitat inherent dels pobles vers el foraster –que sempre he trobat una prova de curiositat mútua– es transforma en una mera transacció.

En aquesta realitat, el viatge només troba espai per germinar en les estretes escletxes, sovint accidentals, que apareixen de tant en tant al mur uniforme dels plans perfectes.

Viatjar implica assumir riscos. Sortir-se’n dels camins més trillats. Tenir flexibilitat per canviar de romb cada dia. Solament així el viatge s’omple d’imprevistos, sorpreses i, per tant, de sentit –viatger–.

Sergi Fernández Tolosa, periodista i viatger, és autor de diversos llibres de travesses en bicicleta. A la seva web www.conunparderuedas.com publica algunes de les seves inspiradores escapades.