Al desert, sí que hi plou

Sempre m’havien dit que al desert no plovia mai. Però resulta que era una exageració. Una llegenda. Fins i tot, en algun cas, un eslògan publicitari. Perquè a mi m’ha plogut a tots els deserts en què he estat.

Al Sàhara. Al Namib. Al Gobi. Al Mojave… Fins i tot al desert d’Atacama, on se suposava que no plovia des de feia 40 anys –ara, 59, segons aquell vell i fal·laç compte–. Va ser a pocs quilòmetres de l’oasi de San Pedro i ho tinc gravat a la memòria i en una cinta de vídeo de 8 mm. Van caure pocs litres, però suficients per inundar la immensa explanada andina. En pocs minuts, l’aigua cobria el salar d’Atacama, creant un efímer mirall que reflectia les esveltes figures dels flamencs.

El Mojave es va omplir de flors, insectes, ocells, llangardaixos, tortugues i coiots. El Gobi verdejava tímidament, com un camp de golf de tercera divisió, però els nòmades estaven eufòrics perquè els ramats tindrien menjar per passar l’estiu. Al Namib, els elefants bevien directament del riu, sense haver de furgar a la llera seca o assaltar el pou d’una finca de colons per satisfer la set que els obliga a errar des del dia que neixen fins el dia que moren.

M’agrada el desert. Davant de l’inabastable i fugitiu horitzó, hi ha qui es rendeix a l’angoixa i recorre a les presses. Però a mi, el silenci i els espais oberts i diàfans em serenen.

Atacama Desert, 2004.

Quan la tardor passada vaig anar a fer la ruta de bikepacking Grand Gravel Monegros en solitari, durant dos dies vaig reviure l’agradable i addictiva sensació de fluir sense parar.

L’itinerari, de 188 km i 1.700 m+, és ideal per explorar en un cap de setmana aquesta sorprenent comarca aragonesa que l’imaginari popular, errònia i injustament, ha catalogat dins de l’apartat dels paisatges monòtons i avorrits en què només es generen polsegueres. Quan t’endinses als Monegros i mires amb la lent adequada, descobreixes que hi ha serres, boscos, camps, camins, carreteres perdudes, ermites, santuaris, pous abandonats, canals, paridores en ruïnes, vells camps de batalla… i pobles on viu gent que s’alegra de veure’t perquè les rutes més transitades queden lluny.

Evidentment, també hi ha estones per assaborir el paisatge estepari i fer-se una idea de què significa pedalar per un desert. Sentir set i calor durant el dia, i fred a la nit. Lluitar contra el vent, un aliat invisible que canvia de bàndol quan menys t’ho esperes. Viatjar acompanyat d’un fals silenci, pedalant amb la ment en blanc, com qui aprèn a meditar sense ser-ne conscient. Avançar per arribar a un nou poble, una altra font, per beure i menjar per tal de seguir avançant. Aprendre a gaudir de la simplicitat i riquesa de cada instant. De cada flor. De cada posta de sol. De cada empremta fugaç que deixen petits éssers anònims que fan la seva vida, discretament, en nínxols ecològics inimaginables.

Tenir un petit desert –o estepa subdesèrtica, si filem més prim– tan a prop de casa com els Monegros és un autèntic luxe. D’una banda, per gaudir de l’experiència de recórrer els seus atractius paratges naturals. De l’altra, per entendre l’abast, aparentment inaturable, del canvi climàtic: segons l’informe Evolución de los climas de Köppen en España en el periodo 1951-2020, a la península Ibèrica, cada quatre anys, un territori equivalent a la província de Girona adquireix clima àrid en detriment dels climes temperats i freds.

Sí, aquesta dada a mi també em va fer pensar i intentar calcular quan falta perquè el Sàhara arribi als Pirineus.

Sergi Fernández Tolosa, periodista i viatger, és autor de diversos llibres de travesses en bicicleta. A la seva web www.conunparderuedas.com publica algunes de les seves inspiradores escapades. 

Per a més informació, us recomanem la nostra guia “Grand Gravel Monegros“, en ella, trobareu mapes i tracks per descarregar.