El que em va ensenyar la bicicleta

Quan començo una travessa, no sé si m’escapo, descobreixo o viatjo. Entre aquestes tres maneres d’entendre el moviment hi ha una línia tan fina que, després de molts quilòmetres, encara em costa distingir què és el que realment busco cada vegada que carrego un parell d’alforges.

Sempre m’ha agradat explorar el món, els mapes i els llocs llunyans, però no va ser fins al meu primer viatge amb bicicleta que vaig sentir alguna cosa diferent. Vaig pensar: «Ara sí». I va ser estrany, perquè no havia passat res extraordinari, però per primera vegada tenia la sensació d’estar travessant els llocs de veritat. La bicicleta em va obligar a mirar-ho tot d’una altra manera, a reduir la velocitat, a sentir el cansament de cada pujada i la recompensa de cada baixada. Em va dur a creuar pobles on ningú no espera trobar algú de pas, a converses improvisades amb la gent més gran o amb persones que acaben oferint-te menjar o fins i tot un cafetó. Són moments petits, però acaben sent els que més recordes quan tornes a casa.

Viatjar amb bicicleta em fa sentir que el món és casa allà on vaig, però també em mostra la meva cara més vulnerable. Em fa creure que puc amb tot, però alhora em fa petita. M’ensenya a activar tots els sentits, però també a confiar en desconeguts. Potser per això, aquí, la llibertat se sent d’una manera diferent: feixuga, es punxa i es pedala. No és còmoda ni perfecta, però et regala una sensació molt difícil d’explicar: la d’estar completament present.

Les distàncies deixen de ser números i es converteixen en cansament, calor, pluja o vent de cara. Aprens a llegir el cel, a buscar aigua, a valorar una ombra o un lloc tranquil on dormir. Potser aquí hi ha una de les grans lliçons de la bicicleta: tornar una vegada i una altra al punt de partida i descobrir que tot allò que necessitem per viure cap dins d’un parell d’alforges.

Crec que tothom hauria de viatjar amb bicicleta almenys una vegada a la vida, perquè t’obliga a abaixar el ritme i a tornar a sentir el món d’una manera molt més humana.

Potser mai no aconseguiré distingir del tot si m’escapo, descobreixo o viatjo. Però cada vegada que torno a carregar la bicicleta, sento que hi ha una part de mi que només existeix mentre avanço lentament pel món: en la que soc profundament feliç.

Allò de més val una imatge que mil paraules, ho sento, però no.

Isabel Vázquez Evuy
@bicisalvaje @isabellebellee_